La Federació Internacional d‘Handbol (IHF) ha anunciat que vol prohibir la resina a l‘handbol la pròxima temporada.

El Torneig olímpic d’handbol de Rio 2016 no és un torneig qualsevol. I no parlem de la possibilitat que Qatar o Brasil trenquin l’hegemonia europea.

Un esport amb una final europea entre polonesos i hongaresos no és una cosa gaire habitual.

Ja pensava que alguna n’havien de tenir, però fins ara no se m’havia acudit. Ahir em va quedar clar que als qui ens agraden els “esports petits” hem d’estar contents que el nostre esport no sigui prou atractiu per ser una mercaderia i el puguem veure en obert sempre que hi ha algun esdeveniment especial com ara europeus o mundials.

Els canvis a la Lliga de Campions d’Handbol, que semblaven una complicació innecessària, estant sent de moment molt positius

Article Publicat a FOSBUDIARY

La gent gran es queixa sovint que els joves surten de festa a hores inexplicables. Doncs igual o més inexplicable és l’hora que els “gurús de les televisions” han decidit que es disputi el primer clàssic de la lliga. Perquè el Madrid-Barça que es juga aquest dissabte a les sis de la tarda és més que un partit, és d'aquells esdeveniments que com se sol dir “atura el món”.

La campanya “Joc Net” de la FCF, exemple de bones pràctiques

Els joves i l’estudi a l’època de la distracció

Partit molt esperat i a priori interessant el que jugaven els femenins de BM Granollers i Handbol Amposta al Palau d'Esports de Granollers. Un "Olímpic" que per ser "cap de setmana de pont" mostrava una entrada digna per presenciar aquest partit, en el que finalment podríem dir que només s'ha vist un equip: el Granollers de Carlos Viver, que es referma com a líder del Grup C de la Divisió de Plata Femenina golejant un Handbol Amposta que evidentment no ha tingut el seu dia.

Partim de la premissa que a ningú li agrada perdre. En esports com l'handbol que el teu rival et guanyi no és gens agradable. El curiós és que molts cops el matís entre la victòria i la derrota és molt petit. Detalls, decisions preses “en calent”, pilotes que no volen entrar, decisions arbitrals polèmiques que marquen un partit... tot suma, i tot resta. La famosa “cara de perdre a l’últim minut” és també la constatació que s’ha lluitat fins al final contra un rival que ho ha fet millor que tú en els moments claus o que ha tingut més sort.

En esports individuals la línia que separa la derrota i la victòria hi ha cops que encara és més fina. Agafem com a exemple un esportista que aconsegueix la seva millor marca personal, supera l’antic rècord del món... però veu com l’atleta del carril del costat ha arribat abans que ell i s’emporta la victòria. Ha guanyat o ha perdut?

És clar que també es pot perdre de manera clara, “rebre un repàs”, però fins i tot aquí el més important és saber fer servir la derrota per encarar el futur amb optimisme. Treure-li partit a una ensopegada és el primer pas cap al següent triomf. I aquí ja no parlem de guanyar el següent partit, parlem de l’èxit que suposa aconseguir els objectius que cadascú s’ha marcat. I és que sent d’un país que el dia de la festa nacional celebra una derrota, n’hauríem de saber un niu d’aprendre de les desfetes per encarar el futur.

I si heu tingut la paciència d’arribar fins aquí, sapigueu que ja no sé si estic parlant d’esport o de la vida. Com em van dir fa pocs dies: “Ha de ser tot més fàcil”. Doncs això, agafem com a exemple l’esport i simplifiquem. Amb esforç i il·lusió arribarem al triomf. Potser perdrem un, dos, tres partits, però a la llarga, si tenim clar l’objectiu, arribarà la recompensa.